dimarts, 8 de maig del 2012

La comercialització dels aliments


Un cop elaborats i envasats, cal fer arribar els aliments al consumidor. D'aquest nou procés se n'encarrega la comercialització, que inclou l'emmagatzematge, el transport i la distribució fins als punts de venda. Durant tot aquest procés, és important mantenir unes condicions higièniques i de conservació apropiades.


En aquesta fase de la cadena alimentària hi intervenen magatzems, empreses de transport, grans superfícies, petits comerços i venedors.

L'envasament dels aliments

Per conservar adequadament els aliments cal que estiguin protegits de l'acció d'agents externs que els puguin alterar o fer malbé. Aquesta funció la realitza l'envàs alimentari.
L'envàs és un recipient dins del qual es posa el producte i que ha de complir les funcions de conservar-lo, protegir-lo i transportar-lo. També té una funció comercial, ja que millora la presentació dels aliments i els fa més apetitosos i atractius.


Actualment hi ha una gran varietat d'envasos, de mides, formes i colors diferents, molt relacionats amb els sistemes de conservació emprats. L'envàs, a més d'afavorir la conservació de l'aliment, facilitar-ne el transport i millorar-ne la presentació, ha de possibilitar l'obtenció de productes sanitàriament més segurs, adequats a les diferents necessitats i més còmodes d'utilitzar.
Els materials més utilitzats per a la fabricació d'envasos són el vidre, el plàstic, el paper i el cartró, la llauna i l'alumini.


El vidre:
El vidre és un dels materials més tradicionals per a l'envasament d'aliments i, malgrat haver estat substituït en molts casos per altres materials com el plàstic, té moltes qualitats: és transparent, higiènic, indeformable i es pot reciclar amb facilitat. Tanmateix, té els inconvenients de ser fràgil i deixar passar la llum. S'utilitza per envasar diferents tipus d'aliments: líquids, salses, maioneses, melmelades, fruites, verdures, patés, etc.


El plàstic:
El plàstic és un dels materials més utilitzats, i ha desplaçat la utilització d'altres materials tradicionals, com el vidre o la porcellana. Presenta com a avantatges principals que té un preu baix i que és molt lleuger, sobretot en comparació amb el vidre, la qual cosa en facilita el transport i l'emmagatzematge. Tanmateix, té l'inconvenient que no tots els plàstics són reciclables i no es destrueixen fàcilment un cop utilitzats, la qual cosa complica encara més el problema de l'eliminació de residus. Es fan servir per guardar líquids, pastes, congelats, galetes, etc.


El paper i el cartró:
El paper i el cartró són materials que permeten la transpiració dels aliments. Tenen l'avantatge que són biodegradables i fàcils de reciclar. Aquests materials també formen part d'altres envasos, com l'anomenat Tetra Brik, fabricat formant capes amb paper, cartró, alumini i plàstic. S'utilitza actualment per envasar una gran varietat de líquids: llet, sucs, vi, etc. La seva forma rectangular en facilita enormement l'emmagatzematge; en canvi, la capa d'alumini que conté en el seu interior en dificulta el reciclatge.




Les llaunes:
Les llaunes són envasos d'acer dolç recoberts interiorment d'estany, vernís, esmalt o plàstic per evitar-ne l'oxidació. Preserven els aliments de l'acció de la llum i són resistents als cops. S'utilitzen per envasar llegums, verdures, fruites en almívar, precuinats, conserves de peix, etc.


L’alumini:
L'alumini és un material lleuger i inoxidable, molt resistent a l'atac de certs líquids. Es fa servir en la fabricació d'envasos de begudes refrescants. També el trobem a les tapes dels iogurts i similars, i com a recobriment de certs embotits.









dimarts, 20 de març del 2012

Els additius

Als aliments, a més d'afegir-hi, en ocasions, conservants químics, sovint també s'hi afegeixen altres substàncies per millorar-ne el sabor, el color o la textura. Són els anomenats additius.

Els additius són substàncies d'origen natural o artificial que s'utilitzen en petites quantitats en la preparació dels aliments per modificar-ne les característiques organolèptiques o millorar-ne el procés d'elaboració i/o conservació.

Els additius s'hi afegeixen als aliments per millorar-ne el sabor, el color o la textura. 

Hi ha diverses classes d'additius: els colorants, els conservants, els antioxidants, els estabilitzadors, els antiaglomerants, els aromatitzants, els edulcorants, etc.

Els colorants són additius que s'utilitzen per donar color i embellir els aliments. El seu objectiu és simplement proporcionar-los un aspecte agradable a la vista, que cridi l'atenció i que n'estimuli la venda.

Els antioxidants retarden l'oxidació dels greixos dels aliments i així eviten que tinguin mal gust, facin pudor i perdin el valor nutritiu.

Els estabilitzadors mantenen l'aspecte i la textura del producte.

Els antiaglomerants eviten, per exemple, que els productes en pols s'endureixin i facin grumolls.

Els aromatitzants proporcionen aroma i elsedulcorants aporten gust dolç.

Aliments en mal estar de conservació


És molt important tenir en compte que un aliment en mal estat de conservació pot provocar-nos malalties molt greus i, fins i tot, la mort. És per això que convé fixar-se molt en les dates de caducitat del producte, observar si l'envàs presenta alguna mena d'alteració i rebutjar aquells productes que tinguin un aspecte, olor o gust anòmals.
En alguns casos, podrem adonar-nos-en fàcilment, com en el cas de la llet agra, ja que el gust i l'olor són molt forts i desagradables.
Un tipus d'infecció molt perillosa, i que no es pot detectar a simple vista, és la provocada pel bacteri de la salmonel·losi, que es troba a la closca dels ous i que provoca la salmonel·la, que ens pot arribar a provocar la mort. Per aquest motiu, és molt important no consumir productes elaborats amb ou, com cremes o maioneses, si no es té la certesa que s'han seguit totes les normes de seguretat durant la seva elaboració.
Menys habitual que la salmonel·la, però també molt greu, és el botulisme, que es produeix com a conseqüència de la ingestió d'aliments contaminats amb la toxina botulínica. Si una llauna de conserves està inexplicablement inflada, i deixa anar aire a pressió en obrir-la, convé tornar-la a la botiga, ja que possiblement estarem davant d'un cas de botulisme.

Procediments químics de conservació

Salaó:
La salaó és una tècnica molt antiga, que ja s'utilitzava en temps de Mesopotàmia, abans del 2000 a.C. Consisteix a cobrir de sal els aliments per reduir-ne la humitat i crear un medi on els microorganismes no es puguin desenvolupar. El pernil i les anxoves són exemples típics d'aquest tipus de conservació.

Anxoves. 

Ensucrat o almívar:
És un mètode que consisteix a tenir els aliments, normalment la fruita, en una solució saturada de sucre després d'haver-los esterilitzat per mitjà de la cocció. Es conserven per aquest procediment les confitures i les melmelades.

Almívars. 

Fermentació:
Es basa en el creixement i l'acció selectiva de certs microorganismes desitjables sobre els aliments que impedeixen el creixement dels microorganismes nocius. Hi ha diversos tipus de fermentació. Es conserven per aquest procediment els formatges, els iogurts i derivats làctics, els vins, les cerveses...

El iogurt s'obté de la fermentació de la llet. 

Conserves en vinagre i oli:
Alguns aliments es conserven dins una solució àcida, generalment vinagre; aquest procediment es coneix com a acidificació. El medi àcid elimina i retarda considerablement la proliferació dels gèrmens patògens (els que produeixen malalties). L'oli també s'utilitza com a conservant. Són exemples d'aquest procediment les conserves de peix, verdures i bolets.

Verdures conservades en vinagre. 

Adicció de conservants químics:
Consisteix a afegir substàncies químiques als aliments envasats per facilitar-ne la conservació. Estan codificats en lletres i números, i és obligatori que figurin especificats als envasos, ja sigui pel nom, o bé pel codi. Productes com la mantega, les begudes refrescants, la cervesa, la melmelada, els embotits... contenen aquests tipus de conservants.

Molts aliments contenen conservants químics. 

Procediments fisics de conservació



Dessecació:
És una tècnica molt antiga que consisteix a reduir el contingut d'aigua dels aliments usant les condicions ambientals naturals i exposant-los a l'aire.
Exemples: fruites (panses i figues seques), verdures (tomàquets i alls), peixos (bacallà) i carn (embotits).
Bacallà dessecat. 

Desidratació:
És una tècnica semblant a la dessecació, però en aquest cas el contingut d'aigua dels aliments es redueix per l'acció de la calor artificial.
Verdures, hortalisses, triturats de carn o peix, sopes preparades, entre d'altres, se solen conservar per aquest procediment.
Elaboració de sopa en pols. 

Liofilització:
És una tècnica d'eliminació de l'aigua per sublimació en aliments prèviament congelats. La sublimació és el pas de l'estat sòlid a gasós sense passar pel líquid.
El procés es realitza en un recipient on s'ha fet el buit. Manté al màxim el valor nutricional i la textura dels aliments. Es conserven per aquest sistema el cafè, la xocolata i la llet en pols.
Cafè soluble. 

Fumatge:
És una tècnica tradicional i també molt antiga que, a més de deshidratar l'aliment, aprofita les propietats antisèptiques i antibacterianes del fum, i millora les característiques organolèptiques de l'aliment. N'és un bon exemple el salmó fumat. 
Procediment tradicional de fumatge del salmó. 

Envassament al buit:
Tècnica que es basa en eliminar l'aire a l'hora d'envasar els aliments a fi d'evitar l'acció dels agents oxidants. És una tècnica cada cop més utilitzada, especialment en la conservació dels embotits.

La tècnica d'envasar al buit és cada cop més utilitzada, ja que no requereix pràcticament cap maquinària ni procediment especialment dificultós o car. 

Irradiació:
La irradiació dels aliments és un mètode físic de conservació comparable a altres que utilitzen la calor o el fred. Consisteix a sotmetre els aliments a l'acció de radiacions ionitzants sota un estricte control, semblants als raigs X. El mètode és molt eficaç perquè destrueix tota mena de bacteris i perllonga la vida útil d'un producte en les millors condicions. Actualment, és un sistema poc emprat i no autoritzat en alguns països. Exemples d'aplicació: llegums, fruites i carns. 

Aplicació de calor:
Són sistemes que es basen en el tractament tèrmic dels aliments, aplicant-los calor, per tal d'eliminar els gèrmens actius que els malmeten. Són molt usats amb la llet i els sucs. Els més importants són la pasteurització i l'esterilització.
  • Pasteurització. Procés pel qual s'eliminen els gèrmens patògens (causants de malalties) sense perjudicar la qualitat del producte. Consisteix a escalfar els aliments entre 60 i 90 ºC durant uns segons o minuts, segons cada cas.
  • Esterilització. Procés pel qual s'eliminen tot tipus de bacteris. Els aliments se sotmeten, dins de l'envàs, a temperatures que oscil·len entre els ≈100–110 ºC i els 140 ºC, durant uns quants minuts. Una nova tècnica d'esterilització és el tractament UHT, en què els aliments se sotmeten a una temperatura de 140 ºC durant uns segons. Per exemple, la llet.

Refrigeració i congelació:

El fred atura l'activitat dels bacteris i manté el valor nutritiu dels aliments. El temps de conservació depèn de la temperatura.
Als frigorífics, el nivell de refredament s'indica amb estrelles. Hi ha frigorífics de tres estrelles (–18 ºC), de dues estrelles (–12 ºC) i d'una estrella (–6 ºC).
D'acord amb el valor de la temperatura a la qual conservem els aliments, distingim tres processos de conservació mitjançant el fred: la refrigeració, la congelació i la ultracongelació.
  • La refrigeració. Entre 4 i 8 ºC. Els aliments es conserven uns quants dies.
  • La congelació. Entre –5 i –18 ºC. Els aliments es poden conservar fins a 3 mesos.
  • La ultracongelació. Temperatures inferiors a –18 ºC. Els aliments es poden conservar fins a 1 any.

Barretes de lluç congelades. 


dijous, 15 de març del 2012

L'alimentació l'any 1809

L'any 1809, Napoleó Bonaparte, emperador de França, va oferir un premi de 12000 francs a qui trobés una solució al problema de l'alimentació de les seves tropes, en campanya per Europa i Egipte, ja que els aliments es feien malbé molt ràpidament. Nicolas François Appert, pastisser de la Xampanya, s'endugué el premi en descobrir que si sotmetia al bany maria diversos productes en un recipient hermètic, el menjar es conservava durant un temps relativament llarg, independentment de les condicions meteorològiques.